MATERIALS - LLEGIM CIÈNCIA

Hàbitats diferents, espècies diferents

Al fons marí la llum és un factor limitant essencial. La llum, que és necessària per a la fotosíntesi, per exemple, arriba només a 150m Per tant, si baixem més, els vegetals desapareixen i només els animals poden sobreviure-hi.

Fins a 3.000m de profunditat podem trobar peixos amb els ulls molt grossos, quasi gegants, que els serveixen per aprofitar la poca llum que hi arriba.

Si baixem més dels 3.000m, arribem a la zona abissal. Allà la foscor és absoluta. No hi calen ulls. Per això, molts dels animals que hi habiten els han anat perdent al llarg de l'evolució.

Una altra característica dels animals de les profunditats és la presència de fotòfors a la pell, uns punts amb llum pròpia que s'utilitzen per atreure els individus de sexe contrari o bé per atreure les preses.

Com que no s'hi pot accedir amb facilitat, a les profunditats marines hi ha els hàbitats més desconeguts per l'home. Tot i això, aquests ecosistemes no s'escapen dels efectes perjudicials provocats per l'ésser humà. Els vessaments de petroli i els abocaments de residus al mar fan que molts dels hàbitats de les profunditats es deteriorin amb el pas dels anys.

Llegeix atentament i respon:

1. Llegeix el text, senyala les paraules que no saps el que volen dir i busca-les al diccionari.
2. Busca en el diccionari i anota el significat de les paraules: hàbitat, biòtic, abiòtic, ecosistema.
3. A quina profunditat del fons marí arriba la llum del Sol?
4. Com són els peixos que viuen a profunditats de 3.000m?
5. Què vol dir que la llum és un factor limitant essencial?
6. Podem trobar peixos abissals a 500m de profunditat?
7. Fes una llista d'accions, tant individuals com col·lectives, que caldria dur a terme per tal de reduir la quantitat de residus que s'aboquen al mar a través del clavegueram.

La història de l'aspirina

L'aspirina és un medicamnet amb propietats antipirètiques, analgèsiques i antiinflamatòries. Les darreres investigacions també han demostrat que ajuda a prevenir l'infart. Com va ser descoberta?

La història de l'aspirina va començar el 1763 quan Eduard Stone, un capellà, va intenatar descobrir alguna substància per curar la malària. Va suggerir que l'escorça del salze podria curar la malària, perquè els arbres creixien en àrees humides on la malària era comuna. En aquell temps, molta gent creia que la cura d'una malaltia podia trobar-se allà on la malaltia era prevalent.

Stone va trobar que l'extracte del tronc tenia propietats anipirètiques, però no que curés la malària. Els metges volien saber exactament quina era aquesta substància antipètica. L'anàlisi d'un extracte del tronc donava tota una mescla de diferents substàncies químiques.

Els científics van treballar molt intensament per tal de separar la substància que reduïa la febre. Només quan la substància pura va poder ser aïllada, els científics van estar segurs de quina part de l'extracte del tronc era l'ingredient actiu. Al voltant de cent anys més tard, aquesta substància química va poder ser identificada com a àcid salicílic. Una vegada que va poder ser identificada va ser possible fer-ne la seva síntesi. La primera aspirina sintètica es va fabricar l'any 1899.

Llegeix atentament i respon:

1. Busca al diccionari les paraules: antipirètic, analgèsic, antiinflamatori, malària, escorça.

2. Explica què vol dir aquesta frase: " L'anàlisi d'un extracte del tronc donava tota una mescla de diferents substàncies químiques"

3. Explica què vol dir aquesta frase: "Només quan la substància pura va poder ser aïllada, els científics van estar segurs de quina part de l'extracte del tronc era l'ingredient actiu."

4. Busca més informació de l'àcid salicílic.

L'oxitocina estimula l'aprenentatge en nens autistes

A la majoria de persones ens costa imaginar la vida si no la compartim conscientment amb familiars i amics, o sense les desitjables, inevitables i constants interaccions socials. Tanmateix, això és el que els succeeix, en major o menor grau, a les persones afectades d'autisme. L'autisme es manifesta molt aviat durant la infantesa -habitualment cap als dos anys-, afecta 6 de cada 1.000 persones i és quatre vegades més freqüent en homes que en dones.

L'autisme és degut a una alteració del desenvolupament neural, i inclou un ampli espectre de trastorns, com les síndromes d'Asperger i Rett i el trastorn desintegratiu infantil, a banda de l'autisme pròpiament dit. La característica comuna en tots aquests trastorns és la dificultat que tenen les persones afectades per interactuar socialment.

Normalment, de manera innata, les persones prestem més atenció als estímuls socials que als objectes, però els afectats d'autisme no fan aquesta discriminació. Són incapaços, per exemple, de distingir una cara riallera d'una de trista, i no perceben cap diferència entre la cara d'una persona i un objecte qualsevol. S'han identificat diversos gens que hi estan implicats, i se sospita que determinats factors ambientals, com per exemple la contaminació atmosfèrica, podrien afavorir-lo en infants amb una determinada predisposició genètica.

Per què en aquest estudi han analitzat l'efecte de l'oxitocina en persones autistes? Es tracta d'una hormona que actua com a neurotransmissor cerebral. En les dones s'allibera durant el part, per afavorir els processos de naixement i alletament, i contribueix a generar els vincles emotius entre la mare i el nadó.

També juga un paper clau en la regulació de les emocions socials, tant en homes com en dones. S'ha vist, per exemple, que contribueix a mantenir l'afecte que sentim per la nostra parella, estimula les capacitats empàtiques i afavoreix l'adaptació a l'ambient social. Sovint se l'ha definida com l'hormona de l'amor, però seria més correcte dir que és la hormona de la sociabilitat.

Adaptació de l'article de David Bueno publicat al diari ARA el dia 22 de desembre de 2013

Llegeix atentament i respon:

1. Busca al diccionari les paraules: autisme, hormona, oxitocina, neurotransmissor.
2. A quina època de la vida es manifesta l'autisme?
3. Quina característica comuna tenen tots els trastorns relacionats amb l'autisme?
4. Per què pot anar bé l'oxitocina en els nens autistes?

La classificació dels éssers vius

Regnes	Moneres	Formats per cèl·lules procariòtes. Són unicèl·lulars. Són els éssers més primitius. Viuen en tots els ambients. Acostumen a reproduir-se per bipartició. Els principals són els bacteris.
	Protoctists	Formats per cèl·lules eucariotes. Són unicel·lulars. Viuen en el medi aquàtic. Acostumen a reproduir-se per bipartició. Alguns fan fotosíntesi. Els principals són els protozous, que són unicel·lulars, i les algues que poden ser unicel·lulars i pluricel·lulars, i estan formades per agrupacions de cèl·lules no especialitzades.
	Fongs	Formats per cèl·lules eucariotes, hi ha espècies unicel·lulars i pluricel·lulars, però sense teixits veritables. Són heteròtrofs i la majoria són descomponedors. Els principals són les floridures, els llevats i els fongs. Productors de bolets. Es reprodueixen per espores.
	Vegetals	Formats per cèl·lules eucariotes, són pluricel·lulars i arriben a formar teixits i organs (arrel, tija, fulles i flors). Són autótrofs: fan la fotosíntesi. Se solen reproduir tant sexualment com asexualment.
	Animals	Formats per cèl·lules eucariotes, pluricèl·lulars que formen teixits i organs. Són heteròtrofs. Viuen en tots els ambients. La immensa majoria té reproducció sexual. En formen part: els invertebrats ( esponges, meduses, anèl·lids, mol·luscs, artròpodes i equinoderms, entre d'altres) i els vertebrats (peixos, amfibis, rèptils, ocells, i mamífers).

Llegeix atentament i respon:

1. Llegeix el text, senyala les paraules que no saps el que volen dir i busca-les al diccionari.
2. Busca en el diccionari i anota el significat de les paraules: bipartició, protozous i descomponedors.
3. Quins regnes estan integrats per individus formats per cèl·lules eucariotes?
4. Quins regnes estan formats per éssers vius unicel·lulars?
5. En quins dos regnes trobem organismes autòtrofs?
6. Quins regnes estan formats per individus que es reprodueixen sexualment?
7. Quin regne es desenvolupa només en el medi aquàtic?
8. Quins regnes es desenvolupen en tos els ambients?

L'obesitat com a problema de salut

El pacient obès ha d'entendre que té un problema de salut. És un error molt comú pensar que l'obesitat és una qüestió d'imatge, un problema estètic i superficial. No és així. Les cèl·lules del greix es comuniquen no només amb el cervell, sinó també amb el fetge, els músculs i el sistema immunitari. L'obesitat augmenta el risc de tenir la pressió arterial alta, diabetis, problemes cardíacs i apnea. Però també augmenta el risc de tenir alguns càncers més freqüents, com ara el de còlon, el de pròstata o el de mama i d'altres menys freqüents com el d'úter, ovari i pàncrees.

L'obesitat és una epidèmia als Estats Units. Més del 60% dels adults tenen sobrepès, la meitat entren dins de la categoria d'obesitat. L'Organització Mundial de la Salut estima que al món hi ha més de mil milions d'adults amb sobrepès, i que d'aquests tres-cents són obesos.

A Espanya, país que podria beneficiar-se de la dieta mediterrània cada vegada hi ha més persones obeses.

La societat de l'opulència sovint convida als seus membres a acumular bens que no necessiten; també a acumular greix. En la societat moderna són moltes les formules dissenyades perquè l'individu guanyi pes. Ja és parla de la “societat obesogènica”; societats que promouen l'obesitat dels ciutadans amb una oferta descomunal d'aliments alts en calories i greixos saturats, així com begudes gasoses i alcohòliques, i amb una invitació constant al consum. Irònicament, la mateixa societat que invita als ciutadans a guanyar pes els penalitza per això mateix, ja que els canons de bellesa premien el fet d'estar prim. Com tota epidèmia el cost econòmic pel sistema sanitari és desorbitat. I és per aquest motiu que la prevenció és l'alternativa més saludable per l'individu amb tendència a l'obesitat, però també per a la societat.

A més de ser un problema personal, l'obesitat també és una qüestió de salut pública. D'un temps ençà, s'estan impulsant iniciatives públiques perquè els ciutadans i les ciutats “obesogèniques” es converteixin en ciutadans i ciutats saludables. Són molts els països que han aprovat lleis per fonamentar un entorn lliure de fums o que han impulsat campanyes per informar el ciutadà dels efectes nocius del tabac. L'epidèmia d'obesitat requereix mesures semblants. Les escoles i els programes de televisió també han de ser més sensibles a aquesta qüestió, ja que l'augment de l'obesitat infantil és especialment preocupant. Destaquem les campanyes informatives sobre dietes saludables, la creació de centres esportius i piscines públiques i altres iniciatives que promouen l'activitat física, com el carril bici o com per exemple molt recent implantat a Barcelona i altres ciutats europees: “el bicing”

Valentí Fuster, Luis Rojas Marcos “ Cor i ment, claus per al benestar físic i emocional”

Editorial planeta

Llegeix atentament i respon:

1. Busca al diccionari les paraules: obesitat, epidèmia, sistema immunitari, apnea, sobrepès, calories.
2. El text diu: “Més el 60% dels adults tenen sobrepès”. Calcula quantes persones hi ha que tenen sobrepès un una ciutat que té 70.000 habitants adults?
3. Com descriu el text una “societat obesogènica”?
4. Quina és la millor alternativa per prevenir l'obesitat?
5. Quines iniciatives s'estan realitzant per prevenir l'obesitat?

Com funciona un arbre

Els arbres són els components principals del bosc, tant pel que fa al seu nombre i a la biomassa del conjunt, com també perquè són el principal component visual del paisatge mateix del bosc.

Els arbres són plantes llenyoses i amb un tronc ben diferenciat, en contraposició als arbusts (vegetals llenyosos sense tronc, com el bruc, el boix o el llentiscle) i les herbes (plantes no llenyoses com la viola i la rosella). D'altra banda, des del punt de vista funcional els arbres són organismes autòtrofs capaços de sintetitzar molècules orgàniques a partir de la llum del sòl, l'aigua i el diòxid de carboni.

En un arbre es poden diferenciar dos tipus d'elements:

• els elements estructurals de suport, constituïts per la fusta del tronc i les branques.
• i els elements funcionals, constituïts per:
• les arrels que succionen l'aigua i els nutrients minerals.
• les fulles, on té lloc la fotosíntesi.
• els vasos conductors que connecten els dos anteriors.
• l'aparell reproductor integrat per flors, fruits, llavors, etc.

Les fulles acompleixen les funcions principals de l'arbre: la fotosíntesi i l'intercanvi de gasos i aigua amb l'atmosfera. La fotosíntesi és un dels processos més importants de la planta però també de tota la biosfera. Consisteix en la síntesi d'hidrats de carboni, a partir de la llum del sol i de compostos inorgànics com ara el diòxid de carboni i l'aigua, amb alliberament d'oxigen. Posteriorment, els hidrats de carboni es transformen en cel·lulosa i altres complexos.

Les fulles també evaporen vapor d'aigua des dels estomes, un petits porus de les fulles que s'obren i es tanquen en funció de les condicions ambientals. El procés rep el nom d'evapotranspiració i és el mecanisme que permet bombejar aigua i nutrients des de les arrels fins la capçada, a través d'uns complexa xarxa de vasos conductors. És també gràcies a aquest fenomen que el bosc transfereix vapor d'aigua a l'atmosfera i ajuda a mantenir la humitat ambiental.

Llegeix atentament i respon:

1. Llegeix el text, senyala les paraules que no saps el que volen dir i busca-les al diccionari.
2. Busca en el diccionari i anota el significat de les paraules: biomassa, sintetitzar, cel·lulosa i estomes.
3. Quin tipus de nutrició tenen els arbres? En què consisteix?
4. Quins tipus d'elements podem diferenciar en un arbre?
5. Quins són els elements funcionals?
6. Quines dues funcions acompleixen les fulles?
7. Què és l'evapotranspiració?

La glàndula capritxosa

La tiroide produeix unes hormones essencials per a l'organisme, que regulen el metabolisme del cos humà. Quan hi ha alteracions es manifesten símptomes sovint difícils de diagnosticar.

Se sent cansat? Potser no pateix depressió. Ni fibromiàlgia. Se sent desanimada? Tampoc no té a veure amb una mala alimentació o una anèmia. Potser el que pateix és un trastorn de la tiroide. En sentir aquesta paraula molts s'haurien preguntat: i això què és?, per a què serveix? Aquesta petita glàndula en forma de papallona situada a la base del coll, just sobre la tràquea, exerceix un paper clau. Elabora, emmagatzema i allibera dues hormones, les anomenades T4 i T3, que activen el metabolisme i regulen la funció de cada òrgan, cada teixit i cada cèl·lula del cos humà.

Les hormones tiroides interactuen també amb altres hormones: insulina, cortisol, estrogen, progesterona i testosterona. Així, el seu funcionament afecta a la freqüència cardíaca, el nivell de colesterol, el pes corporal, la força muscular, l'estat de la pell, la regularitat menstrual i la memòria. Influeix en el creixement, regula l'assimilació de proteïnes, d'hidrats de carboni, de grasses, de vitamines i de l'energia que necessitem.

És una glàndula una mica capritxosa. Quan no funciona de forma adequada, causa una sèrie de problemes. Perquè el metabolisme ideal no hauria de ser ni massa lent, ni massa ràpid. Quan la tiroide es desajusta, els símptomes són tan amplis i diversos que es poden confondre amb altres malalties: des de la bronquitis, insomni, diarrees, dermatitis, amnèsies... La tiroide pot patir diverses malalties: des de l'aparició de nòduls fins a tumors.

Hipotiroïdisme. És el més habitual. És el tipus de trastorn més comú. És una malaltia autoimmune. És a dir, que paradoxalment la tiroide funciona bé, però les defenses naturals dels cos es confonen i tracten les cèl·lules de la tiroide com si fossin un invasor nociu que cal destruir. Les hormones comencen a descendir i el cervell, en detectar aquest dèficit, envia un senyal a la glàndula dient-li que n'ha de produir més, però ella, atacada, no pot i acabar inflant-se per l'esforç sense aconseguir reequilibrar la situació.

Hipertiroïdisme. Aquesta alteració és freqüent entre dones d'entre 20 i 40 anys. Les causes no estan clares. De fet, no s'ha aconseguit identificar el factor determinant. A causa de l'excessiva producció d'hormones tiroides, la glàndula es torna hiperactiva.

Adaptació de l'article “la glàndula capritxosa” de Piergiorgo M. Sandri, publicat al suplement (ES) de La Vanguardia del 18-01-2014

Llegeix atentament i respon:

1. Busca al diccionari les paraules: metabolisme, anèmia, tràquea, amnèsia.
2. Què és la tiroide?
3. A què afecta els funcionament de les hormones de la tiroide.
4. Explica de forma resumida què són l'hipotiroïdisme i l'hipertiroïdisme.

Les meduses

"Les meduses viuen normalment a una distància de 1.000 milles nàutiques de la costa ( al voltant de 35 km ), on l'aigua és més càlida i salada. La més propera al litoral, més freda i amb menys sals, no els agrada tant.

Què ha fet que els darrers anys així augmentat tant la presència de meduses a les platges? Podem trobar diferents causes que actuen de manera conjunta. Primer, la gran disminució del nombre dels seus depredadors naturals ( fonamentalment peixos, tortugues marines i dofins ). Segon, la reducció del cabdal de molts rius i rieres,  a causa de la sequera i l'ús intensiu per les necessitats de la indústria, l'agricultura i el consum domèstic, estreny la barrera d'aigua menys salada que hi ha a part el litoral.

Aquests són els motius que actualment les meduses flotin prop del litoral. Per això, en cas de trobar-ne cal que preguem algunes mesures de seguretat:

a)          L'atac de les meduses és urticant i causa trastorns, per això hem d'evitar tocar-les encara que semblin mortes.

b)          En cas de picada cal netejar la zona afectada amb aigua de mar, no amb aigua dolça, i a continuació es pot aplicar gel en una bossa.

c)           Si en queden restes enganxades a la pell s'han de treure amb pinces, no directament amb els dits. De tota manera el millor remei per fer front a les meduses és la prevenció"

TUDELA, MÓNICA. Text adaptat del diari el Periódico.

Tria en cada cas la resposta adequada:

•         Les meduses viuen habitualment...

a)          en el fons del mar, a qualsevol distància de la costa.

b)          al voltant de 20 milles nàutiques de la costa.

c)           a prop de les desembocadures dels rius, ja que l'aigua és més dolça.

•         Avui dia són freqüents les plagues de meduses a prop de la costa. Una de les causes es que...

a)          venen a buscar menjar.

b)          l'aigua de la zona litoral és més salada que fa uns anys.

c)           són atretes pels productes químics de les plantes.

•         Les meduses són perilloses...

a)          únicament quan estan vives.

b)          tant si estan vives com si estan mortes de fa poc.

c)           principalment si les toques amb parts de la pell que estan exposades al sol.

•         El primer efecte d'una picada de medusa és...

a)          mal de cap

b)          mal de coll

c)           urticària

•         Si ens pica una medusa, abans de res cal...

a)          netejar la zona danyada amb aigua de mar.

b)          deixar que el sol toqui directament la zona lesionada.

c)           anar a buscar immediatament aigua dolça per netejar-ho.

•         El millor remei contra les meduses és...

a)          pescar-les.

b)          estar previngut.

c)           banyar-se en aigües menys salades.

                                                     Intel·ligència emocional

En la vida real considerem que una persona és intel·ligent quan raona amb rapidesa, seguretat i encert, sap moltes coses, soluciona problemes complexos, fa plantejaments originals i s'expressa en un llenguatge correcte i fluid en la majoria de les situacions. Podem associar també la intel·ligència al fet que a la persona que considerem intel·ligent li vagin bé les coses, però això ja no és tant freqüent perquè ni a totes les persones intel·ligents els van bé les coses, ni és necessari ser molt intel·ligent per viure bé i gaudir de benestar. Val a dir que tot això no significa que la intel·ligència no sigui un valor positiu. En realitat ser intel·ligent és una de les millors coses que poden passar a la vida. Però resulta obvi que el tipus d'intel·ligència que acabem de descriure, tot i ser un luxe, no sempre garanteix l'èxit i el benestar de les persones.

En aquest sentit, potser resulti rellevant l'experiència següent. Una de les meves satisfaccions més grans com a professor universitari és trobar els meus vells alumnes, a vegades a llocs com la freqüentada Rambla de Barcelona, i comprovar que el que van aprendre a la universitat els va resultar d'utilitat i, sobretot, que ha reeixit en l'àmbit professional. I el cert és que sovint em sorprenc quan comprovo que no són sempre aquells que van ser els meus millors alumnes els que assoleixen aquest tipus d'èxit. Hom sol recordar millor els seus alumnes més destacats, però sovint, vells alumnes de qui amb prou feines conservo el record em manifesten que ocupen càrrecs importants de direcció o responsabilitat en escoles, hospitals, empreses o altres centres públics o privats. Curiosament, en aquests alumnes acostumo a observar també un tracte especialment cordial  i una personalitat vigorosa, i moltes vegades em pregunto quines són les raons del seu èxit.

Què és el que tenen aquestes persones que, malgrat haver rendit poc en els seus estudis després destaquen quan ocupen amb èxit càrrecs de feina rellevats? Potser es tracta d'allò que modernament s'acostuma a anomenar intel·ligència emocional.

...

Deixant de banda les discrepàncies, gairebé tots els experts coincideixen en el fet que la intel·ligència emocional és la capacitat d'una persona per utilitzar d'una manera profitosa les emocions pròpies i alienes. Indubtablement, el concepte de profit és relatiu i té connotacions pejoratives, però és realista i fàcilment intel·ligible. D'una manera sintètica i alhora concreta podem dir que una persona amb intel·ligència emocional és aquella que té capacitat per reconèixer, expressar, regular, controlar i utilitzar les emocions pròpies i alienes per adaptar-se a les situacions, assolir propòsits, tenir èxit i/o sentir-se bé.

...

El prototipus d'intel·ligència clàssic sol ser un individu aparentment tranquil, ambiciós, tenaç, productiu, crític, a vegades agressiu, poc expressiu, fred, distant i inhibit en les relacions socials. El prototipus emocionalment intel·ligent és generalment una persona oberta, alegre, socialment equilibrada, responsable, poc tímida, afable, afectuosa i expressiva. Les persones emocionalment intel·ligents solen sentir-se més a gust amb elles mateixes que les que no tenen aquest tipus d'intel·ligència. Un dels àmbits en els que millor es mouen és el social. S'ha dit amb raó que els grups de treball més reeixits són els dirigits o coordinats per individus amb molta intel·ligència emocional. I no és d'estranyar que sigui així perquè un grup funciona quan tots i cada un dels seus integrants senten satisfets els seus desitjos i aspiracions.

Morgado, Ignacio. “ Emocions i intel·ligència social. Una aliança entre els sentiments i la raó”

Llegeix atentament i respon:

1.           Busca al diccionari les paraules: intel·ligència, emoció, aliena.

2.           Quina és l'explicació sintètica i concreta de com és una persona amb intel·ligència emocional?

3.           Com és el prototipus d'una persona amb intel·ligència emocional?

4.           Per què els grups de treball dirigits per persones amb molta intel·ligència emocional  funcionen millor?

La vida de la formiga lleó

Hi ha espècies que mostren una gran diferència de formes, maneres de comportar-se , etc. a mesura que van creixent. La formiga lleó n'és una exemple.

 La formiga lleó adulta presenta una amplia escala de mides i, la majoria de vegades, un color gris i desmaiat. Sembla una libèl·lula extraordinàriament malgirbada i dement.

Les ales que remena amb desesperació, no sembla que mantinguin cap proporció amb el seu cos, i són quasi el doble de llargues.

És un animal que podríem considerar un "bon jan" bondadós i barroer, que no fa mal a ningú si no és que parlem d'un dels petits insectes dels quals s'alimenta.

Quina diferència respecte de les larves! L'únic indici de la seva presència són un seguit de  depressions còniques (embuts) sobre la terra fina. Al fons, amagada i camuflada, espera que alguna presa (formiga..) rellisqui i  rodoli pel pendent. Unes mandíbules enormes li injectaran verí i començaran a digerir-la. La presa no tindrà cap oportunitat: la inclinació de les parets de l'embut la faran relliscar cap a baix. Un altre tret curiós de les larves és que no defequen mai al llarg de la seva vida, fins que al cap d'uns dos anys, en formar-se l'adult, s'eliminaran tots els productes residuals que la cria ha acumulat durant el seu desenvolupament.

Història Natural dels Països Catalans, vol 10 ( artròpodes II)

i Gerald Durell. Ocells, bèsties i parents (adaptació).

Quines de les següents frases, referents a la vida de la formiga lleó, són vertaderes i quines són falses:

1.           La formiga lleó no presenta diferències de forma entre l'estadi de larva i l'estadi d'adult.

2.           La part més notable de l'individu adult són les ales.

3.           Tant l'individu adult com la larva són depredadors.

4.           Les larves de formiga lleó cacen les preses a la carrera.

5.           Les larves fabriquen unes trampes en forma d'embut.

6.           Quan cau una presa la larva li injecta un verí i comença a digerir-la.

7.           Les larves de la formiga lleó netegen cada dia els excrements fruit de la digestió de les seves preses.

8.           La inclinació de les parets dels embuts trampa facilita que les preses es puguin escapar si la larva no les atrapa a la primera.

9.           El període larvari de les formigues lleó és d'uns dos anys.

Les lleis de Gregor Mendel

El monjo austríac Gregor Mendel era un gran afeccionat a les plantes que va viure al segle XIX. Cada matí, després de les pregaries, el frare es dedicava a treballar a l'hort del monestir, tenia cura especialment d'uns pèsols que s'havien de convertir en els més importants per a la història de la ciència. Gràcies a ells descobriria com els éssers vius hereten els gens dels seus progenitors: per què un nen té els ulls del mateix color que la seva mare o el mateix grup sanguini que el seu avi.

Mendel experimentava amb diverses generacions de pesoleres i estudiava com les característiques de la primera es transmetien a la següent. D'aquestes investigacions en va treure la conclusió que, en l'herència, cada tret és definit per dos factors, l'un donat pel pare i l'altre per la mare. Quan els factors d'un tret determinat són iguals en el pare i en la mare (per exemple tots dos tenen els ulls marrons), el fill també l'hereta i, a més, té aquest tret en forma “pura” ( no té cap factor d'ulls blaus o verds). Els factors de què parlava Mendel són els gens, petites molècules contenidores d'informació sobre trets i característiques del éssers vius. Així, uns gens determinen els color dels ulls, uns altres el grup sanguini...

El monjo austríac va descobrir també que quan es creuen dues races pures que difereixen en un caràcter determinat (la raça AA de pèsols gegants i la raça BB de pèsols nans), tots els individus de la primera generació filial presenten aquests dos factors diferents però només se'ls manifesta un, sempre el dominant sobre l'altre (anomenat recessiu). En el cas dels pèsols de Mendel, l'altura és dominant i el nanisme recessiu. Si l'altura és AA i el nanisme és BB, els fills seran AB, AB, BA, BA, però únicament és manifestarà A, el factor dominant, i, per tant, la nova planta serà gegant. Aquesta és la primera llei de Mendel, anomenada “principi de la uniformitat de la primera generació”.

La llei formulada pel monjo austríac també li va permetre d'explicar una altre fenomen curiós que havia observat: quan prenia un pèsol AB resultant de l'experiment anterior i el fecundava amb pol·len d'ell mateix (per assegurar-se que la nova llavor seria el creuament exacte d'un pèsol AB amb un altre pèsol AB), comprovava que no sempre obtenia els mateixos trets. De cada quatre plantes noves, tres eren gegants i una era nana. La causa d'això és que són plantes híbrides (no pures) AB, que donen lloc en creuar-se amb altres AB, a les combinacions següents: AA, AB, BA i BB, en la darrera de les quals es manifesta el tret del nanisme, ja que s'hi ajunten dos factors B.

Així, doncs, el factor recessiu que no s'havia manifestat en la primera generació filial reapareixia en la segona, trobant-se amb un factor idèntic a ell, en el 25% dels casos.

D'aquesta manera comprengué que en la reproducció els factors no desapareixen, sinó que es transmeten independentment.

Aquesta és la segona llei, anomenada també “principi de la segregació”.

Finalment Mendel desenvoluparia una tercera llei, que amplia la segona: en els individus que difereixen en dos trets, els factors que determinen aquests trets es distribueixen de manera independent en el moment de la reproducció. Si creuem pèsols gegants i llisos de raça pura amb pèsols nans i rugosos, també de raça pura, obtenim una primera generació de plantes híbrides en què només es manifesten els factors dominants.

Però els factors recessius continuen essent-hi presents i, en el moment en que aquestes noves plantes es reprodueixin generaran amb la mateixa freqüència quatre tipus de gàmetes (cèl·lules que transporten la informació hereditària en al fecundació).

Si aquests gàmetes es creuen amb uns d'iguals, les lleis de Mendel són capaces de predir els trets que tindrà a questa nova generació: nou plantes seran gegants i llises, tres plantes seran gegants i rugoses i per acabar una planta serà nana i rugosa. Aquesta tercera llei de Mendel és denominada “principi de la combinació independent”

Llegeix atentament i respon:

1.           Busca al diccionari les paraules: gen, grup sanguini, hibrid, recessiu, gàmetes.

2.           Com s'anomena la primera llei de Mendel? Què diu aquesta llei?

3.           Com s'anomena la segona llei de Mendel? Què diu aquesta llei?

4.           Com s'anomena la tercera llei de Mendel? Què diu aquesta llei?

Àguiles

A la zona del baix Aragó, entre les províncies de Tarragona, Castelló i Terol podem trobar diverses espècies d'àguiles, en especial al Parc Natural dels Ports de Beseit, a la comarca del Matarranya.

Les principals espècies són:

•         L'àguila durada (Aquila chrysaetos). És la major de totes, de color fosc, excepte el coll i el cap que són daurats. Sol caçar conills, però també rates i algun esquirol. Pon dos ous una mica tacats en un gran niu que fa als cingles o a les balmes.

•         L'àguila calçada (Hieraetus pennatus). Viu als boscos, és la més petita de totes les àguiles i molt escassa. Les plomes de les cames li arriben fins als dits de les potes com una mena de pantalons. La coloració de les plomes segueix dues fases: a la clara té color blanc amb les plomes de la vora de les ales negres, mentre que a la fase obscura és fosca i amb la cua de color vermellós. És un ocell migratori estival i alguna vegada fa nius aquí. pon dos ous blancs tacats. Deixa els nius dalt dels arbres o a les roques indistintament.

•         L'àguila marcenca (Circaetus gallicus). Les seves plomes són de color roig vistes de dalt i blanques per la part inferior. Menja principalment serps. Ve de l'Àfrica a passar l'estiu i a l'hivern se'n torna. Pon un ou en un niu que fa dalt d'un arbre, generalment un pi.

•         L'àguila cuabarrada (Hieraetus fasciatus). Més gran que la calçada i força abundant. La coloració de les plomes és marró a la part superior i blanca a les parts inferiors amb una grossa faixa negra al final de la cua. Caça conills, perdius, esquirols i llangardaixos i tot tipus d'ocell. Pon dos ous a principi de març en grans nius coberts de branquetes verdes. De vegades ataca les persones si veu el seu niu en perill.

Miquel Blanc. La fauna del Matarranya, vertebrats.

Ed. Lo Trill (Adaptació)

Llegeix atentament i respon:

1.           Quina és l'àguila més gran de les que se citen en el text?

2.           Quina àguila construeix el niu dalt dels pins?

3.           Quines són espècies migratòries?

4.           Com es diu l'àguila que té dues fases en la coloració de les plomes?

5.           Quina espècie d'àguiles menja preferentment serps?

6.           Quina de les àguiles és més agressiva si t'acostes al niu?

7.           Com es diu l'àguila que té el cap i el coll daurats?

8.           Quina és l'àguila que sembla que porti pantalons?

9.           Quina espècie és la més petita de les àguiles citades?